L'Espanya de la vergonya

Mirem a altres paísos i ens pensem que som cool!, que tenim una mentalitat molt oberta i que som molt progres. Mirem als EEUU i ens agafem dels cabells al pensar que Trump ha estat escollit president. Tampoc entenem el per què de tanta censura a China o altres paísos amb menys llibertats, i creiem que som afortunats perque res d'això ens passa a nosaltres.

Però cal obrir els ulls! A Espanya no tenim a Trump, però tenim a M.Rajoy (i supose que tots sabem qui és M.Rajoy, encara que no he escrit el seu nom complet). Un president que fa rodes de premsa per plasma. Però el més espectacular de tot és la seua retòrica. Quin discurs... ens deixa a tots en la boca oberta cada vegada que comunica alguna cosa.

Respecte a la censura, què dir després del cas Valtonyc, condemnat per cantar en contra de la corona...

I així podriem estar dies i dies, parlant de les vergonyes d'aquell país que un dia vam creure que era obert, progressista i socialment molt desenvolupat... però no, mai ho ha estat (o això pense jo).

A més, per acabar-ho de rematar, tenim una fundació per recordar a Franco. És difícil d'explicar però així és... una fundació per exaltar a un dictador i que pot publicar tweets com aquest:

Però com no tenim prou amb l'existència de la Fundació F. Franco (que per cert, a Alemanya sembla que li van bloquejar el twitter...), ara resulta que fer apologia del Franquisme desgrava a hisenda, tant com fer una aportació a una onegé.

Hui ho he escoltat al programa La Ventana de La Ser i m'he quedat al·lucinat... quina vergonya de país!!

Com et quedes?

A mi, personalment, tot açò em dona fàstic, molt de fàstic...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Reflexió sobre la Vaga d'Educació de 5 dies: polítics amb poca educació!

El mes de març ha sigut un mes molt reivindicatiu, i és que l’actual govern català, i en concret, el seu conseller d'educació Josep Gonzàlez-Cambray , han aconseguit allò que ningú era capaç, ajuntar a tots els sindicats!! Després de tants anys de retallades i mentides , l a comunitat educativa ha dit prou, i per això, es van convocar 5 dies de vaga , amb un alt seguiment als carrers de Barcelona. Però una vegada finalitzada aquesta vaga, és l’hora de reflexionar. Tenim els polítics que mereixem? És la classe política respectuosa amb els ciutadans als quals representen? Quan un col·lectiu, sigui el que sigui, convoca una vaga, significa que no estan contents amb les decisions preses pels seus representants. Significa, que inclús havent guanyat les eleccions, la feina feta no contenta als treballadors, per tant, l’obligació dels polítics hauria de ser, com a mínim, escoltar allò que els manifestants estan demanant. En conseqüència, i tenint en compte que normalment les manife...

Més informació

Quina tranquil·litat...

Després d'unes llargues i dures oposicions, ja fa 11 anys que sóc Funcionari. Però vaig entrar al cos de mestres per la porta gran, amb la primera gran retallada de Zapatero . I des d'aquell dia, l'educació pública no ha parat de rebre pals i retallades. Sempre hem estat en el punt de mira. Ens han criticat pel nostre sou i les nostres vacances, també han posat en dubte la nostra capacitat o motivació , i a més a més, quan sortim al carrer per demanar una millora en l'educació pública, rebem pals de qui no els hauriem de rebre: els familiars dels nostres alumnes! Però ens hem acostumat a viure amb això. Sembla que les crítiques ja venen amb el sou... Amb el tancament de les escoles la situació és totalment diferent. Vivim un nou paradigma, i estem realitzant una educació a distància d'emergència. No és el que voliem, perquè no estem preparats. Molts alumnes no tenen ordinador, ni wifi, ni els coneixements necessaris per treballar des de casa. Y des de l'escol...

Més informació

Futbol i educació, educació i futbol.

No hi ha cap dubte que el futbol és molt passional. Que molts de nosaltres utilitzem el futbol per a desconnectar, alliberar-nos del dia a dia, no pensar en la feina o símplement passar una bona estona. Totes i tots ens enfadem o ens alegrem quan el nostre equip guanya o perd... i per què no dir-ho, algun insult que altre se'ns ha escapat. Jo porte molts anys anant a Mestalla, i com a tots, més d'una vegada he dit allò que no s'havia de dir... fins que un dia, diumenge a les 12h. i amb el camp ple de xiquets i xiquetes (no cal dir que el diumenge al matí és un horari molt familiar) vaig entendre que al futbol s'havia de ser educat. Recorde la cara d'alguns dels xiquets que tenia al meu voltant quan algú insultava a l'arbitre o a la mare d'algun jugador. Elles i ells no entenien res, inclús es sentien incòmodes. Des d'aquell dia, i ja fa molts anys, procure ser respectuós amb l'arbitre i/o els rivals. Però clar, al camp hi ha molta gent i això...

Més informació

Cercar en aquest blog